Presentació

Entre els directors que més m´agraden hi ha Dreyer, Bergman, Eric Rommer, Claude Chabrol, Lars Von Trier, François Ozon, Michael Haneke, Bertolucci, Susan Bier, D. Cronenberg,… i l´any passat vaig descobrir Claudia Llosa (directora molt valenta). I també m´encanta el cinema espectacle d´ Spielberg, J. Cameron,…
 
Hi ha pel·lícules que són genials obres d´art. Tant pel que fa a la història, els diàlègs, la fotografia, la definició dels personatges…; arriben a crear “obres pictòriques”o “poesies visuals”; com si fóssin verdaders mestres de la pintura. I aquí estic pensant amb “L´arca russa” (imatge de capçalera) i “Aleksandra” d´Alexander Sokurov que és pintor en totes les seves pel·lícules, i “Anticristo” de Lars Von Trier, o “Tideland” de Terry Gilliam, i tantes altres.
 
jo no sóc escriptora ni ho pretenc, aquest bloc és un espai on puc emmagatzemar les pel-lícules que m’han impressionat per ajudar-me a reflexionar i a recordar-les.
 
Ah! sí! voto a favor de les Versions Originals de les pel·lícules.
 
Publicat dins de General | Deixa un comentari

ARRIVAL (L’ARRIBADA)

 

Director: Denis Villeneuve

Guionista: Eric Heisserer i Ted Chiang

Actors: Amy Adams, Jeremy Renner, Forest Whitaker, Michael Stuhlbarg,…

20161020152217arrival_movie_posterLa història, de Ciència ficció, prové d’un relat de 30 pàgines de Ted Chiang:  “The Story of Your Life”.

Una reputada experta en lingüística Louis Banks (Amy Adams) és contractada pel govern dels EE.UU per a desxifrar i traduir el missatge que els extraterrestres intenten transmetre a la humanitat. Louise viatjarà fins a Montana, Estats Units, amb el científic Ian Donnelly (Jeremy Renner), per intentar establir una comunicació amb els “visitants”. Junts intentaran trobar respostes a: perquè han vingut els alienigens? Volen invadir el planeta?,… I al llarg de la pelicula et vas preguntant…Què entenen aquests éssers?, Què veuen?, Capten les nostres intencions anticipadament?

Sense masses efectes especials, ni gaires sustos el director aconsegueix crear una images-1estètica i una atmosfera molt especial. Realment ens trasllada a una altra dimensió. El director aconsegueix fernos sentir que estem davant de naus de 450 metres d’alçada que s’aguanten no saps ni com, tremolant de l’experiència. I ens posa al davant temes com: la comunicació, la reconciliació, la pau , la maternitat, i el temps, on imatges que a nosaltres ens semblen records del passat en realitat són imatges anticipades del futur. I aquesta pau i aquesta reconciliació no és només entre diferents civilitzacions, sinó també en les nostres pròpies vides, com si, inevitablement, si coneixes una mica més quelcom d’allà fora també et fas  més conscient de tu mateix.images

Aquesta película sembla que begui de “Interestellar” (2014, de Christopher Nolan) i de “L’Arbre de la Vida” (2011, de Terence Mallick), totes dues per mi genials.

El canadenc Denis Villeneuve és director de Enemy, Incendies, Prisioneros i Sicario, per mi Sicario la més fluixa. Els seus films no són mai lleugers, i realmente aconsegueix parlar de coses profundes de l’existència humana. En la película “Incendies” em vaig quedar clavada a la butaca del cinema donant gràcies de la vida que tenim aquí, em va fer entendre, de pell, que hi ha gent que té vides molt dures i difícils. I “Presoners” és un thriller bo. Denis Villeneuve és el director de la sequela que estàn fent de Blade Runner. Sens dubte un director més per tenir en compte.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL HIJO DE SAÚL

És increïble com aquesta pel-lícula aconsegueix ficar-te a la pell d’un pres en un camp de concentració Nazi. Sense fer-me caure una sola llàgrima ha tingut un impacte que m’hi ha fet pensar durant uns quants dies. EL HIJO DE SAÚL (2015), ha estat dirigida per Lászlô Nemes i el guió és de Lászlô Nemes i Clara Royer.

Mai havíem vist les atrocitats de l’Holocaust des d’aquest punt de vista; la majoria de vegades les barbaritats només s’ensenyen de lluny i mig borroses. Els presoners treballen sense parar a les càmeres de gas i als forns crematoris, se’ls veu mal alimentats, domesticats per la por a que els engeguin un tret a la més mínima. I malgrat aquestes situacions tan extremes el caràcter o l’esperit de les persones es manifesta tal com és: el més valent, el que és bo per manar, el que és avariciós,… i tots saben que tenen els dies comptats; això fa que el clima d’interacció entre ells es converteixi en quelcom raríssim. El nostre personatge principal té un propòsit claríssim que el converteix en una persona temerària i eficaç: vol dignificar el cadàver d’un nen enterrant-lo com ho dicta la seva religió, i busca un rabí…

És molt dura, però té la força de la veritat que obre els ulls, que et fa sentir el que devien sentir.  És increïble el que el director i el seu equip han sabut transmetre. Realment els humans podem ser el pitjor i el millor. La història t’atrapa i no et deixa fins al final. Recomano també el making off, per escoltar els comentaris del director i per veure com ho rodàven. Sorprèn el gran muntatge i la quantitat de figurants que s’hi veuen, i que en molts casos només serviran com a imatges de fons. El més trist de tot això és que els humans encara no n’hem après.

image

Publicat dins de General | Deixa un comentari

OLIVE KITTERIDGE

Miniserie, de 4 capítols, de HBO basada en la novela homònima de la guanyadora del Premi Pulitzer Elizabeth Strout, i protagonitzada per la guanyadora de l’Oscar Frances McDormand per “Fargo”, i els nominats a l’Oscar Richard Jenkins per “The Visitor” i Bill Murray. L’adaptació de la novel·la  està escrita per Jane Anderson (guanyadora d’un Emmy pel guió de ‘¿Matamos a la animadora?’), i dirigida per la nominada a l’Oscar Lisa Cholodenko (“High Art”, “L”, “Los chicos están bien”, “Hung”(Superdotado) , “A dos metros bajo tierra”).

image

Frances McDormand i Richard Jenkins

Brillant per la seva senzillesa. És el retrat d’una colla de personatges durant 25 anys de la seva vida al poble de Crosby:  Maine. Els protagonistes principals són un matrimoni rutinari, que aparentment no es comunica gaire, que va a treballar cada dia, ell obrint la persiana de la farmàcia i ella exercint de professora de matemàtiques, portant el nen a l’escola, cuinant, i dedicant temps al jardí. I enmig d’aquesta senzillesa ens mostra unes vivències emocionals complicades que el pas del temps va transformant.

Frances McDormand està estupenda. El seu personatge és el que dóna nom a la sèrie: “Olive Kitteridge”. L’Olive és una mestra exigent, dura, de vegades increïblement lúcida. Diu les coses amb una sinceritat aclaparant, sense cap concessió a ningú, creant moments d’una brusquedat que provoca desconcert en la manera “polite” de relacionar-se en la societat anglosaxona. Em fa molta gràcia com refusa en tot moment els psicòlegs i les teràpies grupals.

La història ens està parlant d’una societat de cotó fluix?; que sobreprotegeix els nens?, que es medica per poder dormir i per tapar el dolor en la vida humana?.

En la primera part de la sèrie ocupa més la pantalla Richard Jenkins, que fa de  Harry, el marit de l’Olive, un farmacèutic que tracta de manera respectuosa  a tothom. Al principi de la història lloga la jove Denise de dependenta. Una noia extrovertida, amb sentit de l’humor, agraïda i riallera, d’aquell riure que s’encomana, l’altra cara de la moneda de l’Olive. És curiós; aquests dos personatges femenins tan i tan diferents m’atrauen i m’agraden per igual.

Un tema present en aquesta mini-sèrie és la malaltia mental. És molt maco veure com l’Olive tracta amb molt de carinyo a qui ho pateix.

image

Peter Mullan

image

Bill Murray

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

DUES PEL-LÍCULES: JACK i TOMBOY

 

Dues pel·lículecartel-ok-jack.jpgs sobre la infantesa que m’agradaria recordar. Són dues obres d’art.

Jack (Alemanya, abril 2015, director: Edward Berger, actors: Ivo Pietzcker, Georg Arms, Luise Heyer)

Tomboy (França, novembre 2011, Directora Céline Sciamma, Música: Para One, Guió: Céline Sciamma, actors: Zoé Héran, Malonn Lévana, Jeanne Disson.

Jack és la història  de d0s germans de pares diferents i desconeguts, amb una mare que sel’s estima molt però que no hi és mai. En tot el film hi ha una tensió important; que un nen passi gana, visqui la soledat, es cuidi del seu germà petit, i sigui més clarivident que els adults que l’envolten, és tota una història per explicar. És preciós com el cine de Edward Berger reflexa que cada ésser humà és un projecte misteriós i plè de possibilitats.

media.jpgTomboy s’acosta una mica al tema de la pel·lícula Boys Don’t Cry, però amb la diferència que a Tomboy els personatges són nens. Sel’s tracta de manera delicada, amb molta naturalitat, però si cal amb fermesa. En el Making Off molt interessant, la directora ens diu: la infància és un espai de llibertat. Tant de bo que sigui sempre així, a la pel·lícula realment ho aconsegueix.

467523163.jpg

El director alemany de Jack: Edward Berger i el nen Ivo Pietzcker

Unknown.jpeg

La directora francesa de Tomboy: Céline Sciamma

Publicat dins de General | Deixa un comentari

’71 dirigida per Yann Demange

’71

Director: Yann Demange

Intèrprets: Jack O’Connell, Paul Anderson, Valene Kane, Sean Harris, Sam Reid, Charlie Murphy

Guió: Gregory Burke

Thriller Dramàtic. 2014. 99min. Anglaterra

images

Jack O’Connell

És a l’any 1971 a Irlanda, un jove soldat britànic amb poca experiència, Gary (Jack O’Connell), és abandonat accidentalment en els perillosos carrers de Belfast, on el conflicte de l’IRA està en plena ebullició.

Hi ha una escena memorable on tot de dones surten de les seves cases, per colpejar les tapes dels cubells de les deixalles, i així avisar que s’acosta un comboi de l’exèrcit anglès, increible la força d’aquella gent.

El guió és impressionant. I el director en fa una obra d’art. Yann Demange ha creat anuncis publicitaris, videos musicals i series de televisió (“Dead Set”, “Criminal Justice” i “Top Boy”) que n’ha obtingut premis BAFTA. ’71 és el seu primer llargmetratge.

Si vols entendre una mica el conflicte a Irlanda entre Protestants i Catòlics és una de les moltes pel-lícules (“Cinc minuts de gloria”, “50 homes morts”, “En el nombre del padre”, “Bloody Sunday”, “The Boxer”, i “Miquel Collins”), totes elles molt interessants, que ajuden a entendra i veure lo complicat que era allò. Va arribar a ser una guerra civil de baixa intensitat que per sort han aconseguit pacificar. 71_header

71+Photocall+64th+Berlinale+International+Bzq_2UuVFugl

Jack O’Connell i el director Yann Demange

Per casualitats de la vida amb quinze dies he vist tres pelis protagonitzades per aquest jove actor Jack O’Connell. No sé si és que sap triar molt bé els guions o si és que és tan bon actor que tot ho fa brillar. La dirigida per Angelina Jolie, “Invencible (Unbroken)”, potser és la més fluixa, però la història, basada en fets reals, del corredor olimpic Louie Zamperini a la IIGuerra mundial és molt commovedora. L’altra perla que he vist es diu “Convicto” dirigida per David Mackenzie. A “Convicto” Jack O’Connell és l’Eric, un adolescent que entra a la presó obeint en silenci les ordres dels poc amigables guardes. Si voleu cine d’acció tant fisicament com emocionalment no us la perdeu. D’aquest actor no hi ha dubte que ens n’apendrem el nom.

71+Photocall+64th+Berlinale+International+lot-_VDkgUil

Publicat dins de General | Deixa un comentari

20.000 DIES A LA TERRA (20.000 DAYS ON EARTH)

Director
Iain Forsyth, Jane Pollard
Guió
Iain Forsyth, Jane Pollard
Música
Nick Cave, Warren Ellis
Fotografía
Erik Wilson
Actors
Nick Cave, Susie Cave, Warren Ellis, Darian Leader, Ray Winstone, Blixa Bargeld, Kylie Minogue, Arthur Cave, Earl Cave

20000 dies (55 anys) són els que té Nick Cave en aquesta pel-lícula. El músic i compositor ens explica de manera franca i propera el camí que segueix al seu procés creatiu, tot mostrat des de la sinceritat i amb llibertat. Aconsegueix que els que, com jo, no tenim ni idea de música, la disfrutem plenament.Nick Cave escrivint amb una Olivetti

images

Nick Cave i Warren Ellis

Diu que sense memòria no som res. Parla de la seva infantesa, que va viure molt feliç i fent coses molt agoserades, saltant al riu des d’un pont o fent petons a les noies. Ell escriu sobre això i sobre aquells moments que sents que et fan canviar. Ens parla de moments importants en la relació amb el seu pare. I diu que té un pacte amb la seva dona per poder escriure sobre moments sagrats que viuen junts. La inspiració de les seves cançons són la gent.

Parla d’etapes de la seva vida en que devia viure molt al límit, explica que durant un temps es llevava i se n’anava a missa i després a comprar cocaina. Ens diu: -He fet coses bé i coses malament, però tan és.

Sembla que Nick Cave tot el que toca ho transforma. I en això ens ajuda molt la fantàstica composició fotogràfica. Els enquadres en el cotxe mentres conversen m’agraden molt. La càmara està posada fora del cotxe però el micro a dins, de manera que els espectadors mirem l’escena a través del vidre, però l’escoltem com si estiguéssim al seu costat. Entre els convidats a parlar amb ell circulant amb el cotxe hi ha la Kylie Minogue.

Hi ha l’escena del protagonista amb els seus fills bessons mirant una peli que ja han vist unes quantes vegades (a jutjar per com se saben els diàlegs) que està plena de tendresa i respecte.Nick Cave amb els seus fills.

La fotografia final del mar i les cases il·luminades amb el Nick Cave cada vegada més petit és un final preciós, pel color i pel simbolisme. Diu que a vegades tenim idees equivocades, però no saps que estàn malament fins que no les proves, i les hem de seguir perquè són espurnes que et porten a una altra cosa més verdadera. Nick Cave parla del poder transformador de l’esperit creatiu i creu que això por canviar els éssers humans, diu que viu per actuar, i que la vida és curta i no ens podem permetre no fer res.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL MOLÍ I LA CREU (THE MILL AND THE CROSS)

Dir.: Lech Majewski

Guió: Michael Francis Gibson, Lech Majewski

Música: Lech Majewski, Józef Skrzek

Fotografia: Lech Majewski, Adam Sikora

Interpretació: Rutger Hauer, Charlotte Rampling, Michael York, Joanna Litwin, Dorota Lis, Bartosz Capowicz, Mateusz Machnik, Marian Makula, Sylwia Szczerba, Wojciech Mierkulow, Ruta Kubas, Jan Wartak, Sebastian Cichonski

Producció: Polònia, 2011

Charlotte Ramplin fent de Verge Maria. El-molino-y-la-cruz-2-637 Cine moooolt lent, però d’una gran bellesa pictòrica. La  llum és increíble i el vestuari preciós. Al llarg de la pel·lícula no es diuen paraules de més; qüasi no es parla, com si  davant de la potència de les imatges no calguéssin.

Rutger Hauer és el pintor Pieter Bruegel a El Molí i la CreuAquest film és coms si estiguéssim veient el quadre de Pieter Bruegel “Camí al Calvari” i de cop i volta els personatges estiguéssin vius i tot és real, fins i tot pots percebre el que senten els habitants flamencs. Tot i que passa fa qüasi 500 anys els he sentit tan propers a nosaltres, vull dir, les pors, els anhels, els silencis, els sentiments.

El quadre de Pieter Bruegel “Camí al calvari” explica la història de la Passió de Crist, situada en un petit poble de Flandes i sóta la dura ocupació espanyola de 1564, el mateix any en el que Bruegel va pintar aquesta obra. De entre més de 500 figures que hi ha en aquest quadre, ens mostra la vida d’una dotzena de personatges, les vides de les quals s’entrellacen en un paisatge panoràmic entre pagesos i uns homes amb capes vermelles, que montats a cavall són els encarregats de fer complir el domini autoritari de l’imperi espanyol. El director polonès parla del pas del temps, de la injustícia, de l’esforç del treball, de la vida totalment entroncada a la terra, on les inclemències del temps marquen el dia a dia dels habitants…

El Molino y la cruz
el-molino-y-la-cruzEl Molí i la Creu

Els personatges principals són el pintor Pieter Bruegel (interpretat per Rutger Hauer), el seu amic i coleccionista d’art Nicolaes Jonghelinck (Michael York) i la verge María (Charlotte Rampling).

Si us agrada la pintura val la pena.

Publicat dins de General | Deixa un comentari